Serà tot de flames; i aquestes, de tots els colors, fins i tot aquells que ningú ha vist mai. És possible que cada color ens suggereixi una música, totes les músiques; i en cada cançó descobrirem els records d’un temps oblidat, i amb ell les seves olors. Totes aquestes flames s’ocuparàn de transformar en cendra o fondre en l’aire tots els mals humans, perquè s’esvaeixin entre vents; però el mateix vent bufarà cada cop més fort, i com més cremin les flames més fort bufarà el vent, ja que sap i coneix que si l’home s’aïlla dels seus mals no els recorda, i si no els recorda no els tem.
Per sort o per desgràcia, semblant revolta eliminarà els estats, i amb ells els seus governs. Tots els seus governs. Serà també amb aquest foc que tots els colors seràn més intensos, i gràcies a aquesta intensitat uns quants inventaràn paraules noves per definir tal perfecció, unes paraules que etendrà tothom, i que només seràn tendres, o dolces. És provable, a més, que gràcies als mots puguin entendre’s i organitzar-se les passions, per tal d’eliminar tot allò que les contradiu, i així és com desapareixeran les lleis: aquestes promeses escrites per enganyar i violentar amb permís. Els boscos rebrotaran en un instant i faran de la civilització un cementiri de records; records, evidentment, per no ser oblidats, i així per sempre enterrats.
Els combatents més fidels a la revolta seràn tots armats amb so, i és que el so és l’única arma que pot lluir una emoció. Desapareixeràn els déus per cedir espai al poder de totes les imaginacions concentrades en una de sola, i de tanta perfecció no hi haurà ningú que les adori ni els faci culte, i precisament gràcies a això seràn tan fortes.
A tot això, l’enemic resultarà fort, però no invencible, car aquesta serà primera i última de les revoltes abstractes; la definitiva. I serà amb ella definitiu el gran regnat de les idees, totes les idees, regidor d’un temps bastit d’enyors que enfortiràn la resistència, i donaràn forma a la perfecció, la utòpica perfecció del temps i de l’espai. Tot culpa d’emocionar-nos massa; tot culpa de les revoltes abtractes.
I serà tan forta la revolta que tota opressió esdevindra inútil i la llibertat serà destí de tot pensament: el pensament lliure. Serà sempre la revolta abstracta, revolta permanent i eminentment preciosa, on l’única violència prendrà forma d’art incomprès.
Sí, sóc feliç ara i crec que és important transmetre-ho, perquè així les nostres flames a més de fortes deformaràn l’ojectivitat dels sentiments negres. Tot serà subjectiu i despedirem la pragmàtica, aquesta llei de l’ordre que molesta. Tot allò que inspiri plaer serà foc en aquesta lluita. Qui gosarà interrompre el primer brot d’aquesta revolta abstracta?
Tot culpa de les revoltes abstractes.
