Certeses de conte*

No facin cas a les primeres impressions. Nosaltres només som personatges de conte, d’història fantàstica, que tan aviat som vils com agradables, preciosos tant com horrorosos, que volarem si volem, i ens transfomarem en el que voldrem transformar-nos. És tot un conte senzill i simplificat, un conte que actua de pont entre tot allò que és evidentment cert i el que no creiem cert. Així doncs, com que tot conte és mutable, estem disposats a que qualsevol dels lectors transformi la nostra trajectòria i ens utilitzi per representar les seves emocions, els seus somnis, els seus horrors i odis; per fer front a un món que no hem bastit nosaltres i que volem, si més no, no creure’l cert.
És possible que no canviï res, però potser és gràcies a això que somiar és encara un plaer cert, i és així com creiem i insistim en creure que crear i recrear tot el que enforteixi el somni és altament necessari, deixant de banda fins a quin punt és cert i/o útil pel canvi del món, ja que tornem a insistir que creure en crear i recrear tot el que enforteix i exemplifica el somni, és la certesa pura del somni, si no en la seva totalitat, sí parcialment. I els béns parcials fomenten el desig de la seva totalitat.

Tota la nostra força dirigida a la reproducció dels somnis.

[no mind]

Ara sí, ara sí que tornen les vergonyes, i amb aquestes tota la meva ràbia. Que no tinc per què subordinar-me a les opinions dels altres caram! No tinc per què. Que si em fa fàstic la model de plàstic d’un anunci de fibra per no engreixar-se me’n fa, que si els mitjans de comunicació em provoquen histèria me la provoquen, que aquí o es diu tot o no es diu res, i sinó a tancar la boca; que si em ve de gust riure’m de tothom ho faré i no tinc per què donar explicacions de res a ningú. Ningú. Perquè tinc ganes de fer-ho. Perquè jo ja he aguantat prou tot aquest cúmul de merda que em retreuen els meus, que no m’agrada el que escolto, no m’agrada, no és tan complicat, i que tinc els ous plens fins dalt de tota la retòrica absurda que serveix de palla als discursos polítics d’aquesta merda de país. Que no m’agrada això, i que a mi aquests polítics no em representen, que si volen mercalntilitzar el seu producte se’l fabriquin a mà, que prou en tinc en aguantar estar codificat com per què a sobre parlin en nom meu.

Què més? Més? Voleu més? Que si puc calaré a foc a tot el que em fa nosa perquè estic fart i tres cops fart de veure com tothom es mor de pena i a sobre tenen la barra de riure’s de mi quan frueixo amb tant poc, que si no t’agraden els meus arguments plora, i que si m’has d’explicar com funciona aquest món estalvia’t el discurs, que en tinc prou amb veure el que els meus sentits em mostren, i que la societat del consum no és un mite ni una llegenda, que és tan cert com que la policia és un organisme inútil i que només serveix per obstruir els camins i molestar lumínicament; la seva única utilitat: la molèstia. Que aquí hi ha masses coses que sobren i nosaltres els primers. Aquí sobra de tot. Sobren edificis, sobren discursos, sobren diners, sobren governs, publicitat, i lleis, lleis que no les compleixen ni els seus creadors, que aquí la llei se la regula cadascú; aquí sobren iniciatives de paper mullat i desallotjaments de centres socials, perquè quan l’ajuntament ens parla de cultura i derrueix espais reaprofitats, on SÍ que hi és present la creativitat, art, cultura, oci, sociabilitat, convivència de la que ells s’omplen la boca, es contradiuen; i per parlar envà que expliquin les mil i una meravelles al seu gos, que almenys aquest gaudirà de la facultat de no interrompre mentre li parlin. I és que jo l’únic que desitjo és que si voleu viure com ambiciosos porcs refregant-vos en el fang i la femta foteu el que vulgueu, però que no m’impregneu del vostre alè fètid, que no tinc per què respirar-lo.

Tota la meva creativitat dedicada a la sinceritat i reflexió de la gent, en especial als governants del planeta i les ciutats. A tots ells una abraçada ben forta.

Respira fort, racionalitza, i entén.

· .· no·estats

S’ha acabat. He oblidat els simbols i les banderes, que darrere el seu únic significat només s’hi camuflen les restes d’alguna idea plena i satisfactòria, que ha derivat al no res, a la tendència, a la pura estètica. Jo he pres per simbol la música, que en ella no hi és present cap missatge estricte ni cap idea exacta. És tot allò que jo vull que sigui, que tothom vol que sigui.

Cap Estat controla sensacions.

_burst::neoliberalism-

La musique, la reivindicació i l'inconformisme en forma de somni, o com a conseqüència del somni.
Perquè la cendra del sistema neoliberal sigui el renéixer de les poesies i les cançons, el principi de tots els somnis. Rebenta el neoliberalisme; rebenta'l*

[goatte] la revolta abstracta_eletronikemusike-fight*

Ara!!! Ara cau l’aiguat del segle (plou fort), a veure si neteja la terra d’aquest cúmul colossal de misèria enganxada a trossets, amuntegada, i feta pols; que es podreix, i de dins en surt un suc que em provoca fàstic! Aquí! Aquí està triomfant la ignorància de la gent, aquí rep admiració, aquí! No aneu més lluny!
Ara i aquí volem provocar el primer foc de la revolta, la revolta abstracta, que pensi tothom i que no s’espanti, tot serà qüestió de segons, si és tal i com ho desitjem, el poder serà insignificant i els prejudicis socials tots falsos! Serà tot culpa de la revolta abstracta. Abstracta? Que no es pot palpar, no es pot veure? Imaginin: com seria una revolta abstracta? Una revolta que no percebria ningú però tot ho abrasaria, de manera fulminant, deixant només allò que enriqueix tota emoció, entenent per emoció el setiment individual o col·lectiu de benestar, odi, plaer, ràbia, tendresa, inquietud... sempre respectat però mai imposat. Mai imposat.

Ara se’m dibuixa el somriure, perquè jo sóc capaç de posar-me nerviós i eufòric, ser feliç i creatiu amb una cançó. Una cançó, sí! Una simple cançó que, com tot el que jo vull, em canvia la percepció de les coses. La força d’una melodia (o conjunt d’aquestes) que té el poder de fer de mi un esclau del so. A volums desmesurats. Esclau del so, orgullós de condició i conseqüències: jo quedaré sord i amb el cap ple de colors. Vosaltres oïdors del que us manen escoltar i amb un sol color en ment. Em feu pena! Sí! Pena. Heu sentit a parlar mai de la pena? Però bé, no m’escarrassaré a transformar el vostre parer, potser només perquè és el vostre. Em ric d’ells, de mi i de tots vosaltres.
I a cada canvi melòdic el paràgraf fa un salt. Es nota? M’és igual. A mi la cançó m'ha fet plorar, per riure massa. És tan dolç el moment, que tindria la força per enfrontar-me a tot el món sencer si m’ho plantegés, però tinc massa feina ara. Perquè la veu ha pres cos en la base rítmica perpetuada; ha pres cos. Ara regeix el temps d’aquest espai sonor i fantàstic, on m’hi he abocat de ple, i n’he evocat els plaers. Sóc a dins i no sé sortir-ne. Prefereixo no saber com fer-ho.
Aprofito per renunciar públicament els governants del món (i els seus respectius països), que destrossen el cervell de la gent a paraules boniques, per no haver d’utilitzar aquella violència que ja va passar de moda; perquè és tot gràcies a la força de la democràcia, sobretot, la DEMOCRÀCIA, no ho oblideu mai; perquè tal i com hem demostrat, etimològicament, el poder el té el poble [...?]. Riallada col·lectiva.

Aquí, i ara, és on neix la revolta, una revolta que parla dels plors i les emocions: la revolta autèntica, la de debò; la que, més que una idea pràctica i d'organització, organitza les idees en funció de les sensacions.

Qui som nosaltres? Qui és goätte? La reivindicació i l’inconformisme en
forma de somni, o com a conseqüència del somni. Qui som? Delinqüents. Aquella gent que pensa, investiga, sent, escriu, pinta, dibuixa, compon, reprodueix, escolta, entén, interpreta, s’emociona, somia, lluita, actúa, es relaxa, frueix, oberva, s’expressa, s’allibera, allibera...
Què fem? Delinqüim. Pensem, investiguem, sentim, escrivim, pintem, dibuixem, componem, reproduïm, escoltem, entenem, interpretem, ens emocionem, somiem, lluitem, actuem, ens relaxem, fruïm, observem, ens expressem, ens alliberem, alliberem... Promovem una anarquia emocional, la supressió del control massiu i tot el que aquest comporta.

[goattera@gmail.com]

goatte, el somni*

Faré una crida on explicaré un fet. Escoltin, escoltin: avui goätte m’ha explicat que la pragmàtica no existeix, i que si vull somiar millor que aprofiti tot moment per fer-ho, perquè sinó el somni en qüestió perdrà pes i es convertirà només en un desig passatger. Goätte m’ha ensenyat un lloc preciós, i m’ha dit que me’l fes meu, que feia massa que allà no hi vivia ningú i que posats a habitar els boscos... habitem-los amb gràcia. Goätte m’ha mostrat els racons d’aquest espai i m’ha instruït en l’art de reconstruir-lo, que no és precisament una facilitat: es tracta de saber somiar, com sempre, despert, però amb tanta traça que jo mateix formi part d’aquest somni i sigui capaç de convertir-lo en el que vulgui. Que les parets es deformin, si cal, i les columnes que aguanten el sostre no es recolzin enlloc, si vull, perquè sota cada columna hi haurà un forat per on només hi cabran les foteses, els mals temps, els horrors i el malestar. Però, ara bé, goätte sap que per aquests forats desapareixerà tot el que embruta les belleses, però també que només ho faran quan ho haguem reconegut, entès i, per tant, rebutjat; i és per això que goätte repeteix i reincideix en reiterar que hom no és capaç de reconèixer esmentades belleses sense que existeixi el seu oposat: diguin-me, ¿com reconeixerien la bellesa si no poguessin separar-la de tot allò que l’embruta? Bellesa perdria significat. Tota perfecció té un contrari, i és precisament aquest contrari qui li atribueix les perfeccions: que ens incita a desitjar-les.

Però, qui és goätte? Qui és? Goätte és un mot que significa tot allò que es pugui desitjar. Goätte és un somni, el somni de tots els qui vulguin creure-se’l.

Ha despertat per fi la resistència. Nosaltres gaudim d’un poder únic, i és en constant creixement. Hem reclutat un exèrcit, fort i decidit. Els seus combatents van tots armats amb pedres, foc, ampolles incendiàries, instruments, pinzells, paraules dolces; i centenars d’altaveus formen els murs d’un temps on la creativitat no té escolta, i ens hem vist obligats a enfortir-la i donar-li veu. És el poder, aquest poder que incrementa cada cop que el volum pren força, més força, altaveus, més altaveus, més força; poder. És aquest el vertader poder: el so. Aquí aprofitem la iniciativa de l’espontaneïtat, i creiem en expressar tota emoció tal i com aquesta sigui percebuda, sense reflexions ni restriccions, perquè en aquesta coneguda era de la pau, la violència que rebutja tothom no és útil, i sota el bel del pacifista s’organitza l’estratègia d’una de les pitjors violències: el control emotiu i del coneixement. No creiem en sobrevalorar les conseqüències de les nostres actuacions i el que puguin provocar en la moral global, car la nostra intenció consisteix única i exclusivament en manifestar en la seva més pura essència allò que pensem, sentim, perquè és així com considerem que el pensament ha d’esdevenir lliure. Que la cultura sigui lliure. Construirem el primer i últim regnat de les idees. Ens hem proposat, doncs, combatre a tot aquell que cregui que té prou força com per decidir el futur dels altres, i el desenvolupament de les seves accions: que ho intenti.
Desplegarem avui totes les nostres tropes, i serem jutjats per estimar el temps i allò que el forma, la música serà el nostre vehicle d’atac, i serem jutjats també per utilitzar-la. És aleshores quan intervindrà la defensa, que consta no només del poder del volum triplicat d’aquesta música criminalitzada, sinó també de la perfecta organització de l’odi en forma de foc, pintura, versos, i declaracions. Odi mai injustificat. Així, goätte repeteix i reincideix en reiterar que la música sigui lliure, la cultura lliure, el pensament lliure. Les emocions lliures. La música lliure.

Però, qui és goätte? Qui és? Goätte és un mot que significa tot allò que es pugui desitjar. Goätte és un somni, el somni de tots els qui vulguin creure-se’l.