Així, aquesta idea impulsa la inèrcia de reproduïr els somnis individuals i col·lectius, representar-los en el món real tal i com si en fossin una exemplificació, encara que només sigui momentàniament (un esdeveniment, actuació, representació, concert, destrucció...), que no necessàriament han de ser executats de cara al públic ni pel públic, sinó que representen la necessitat viva del qui els executa de viure’ls i sentir-los certs.
D’aquesta manera, per representar el somni en la seva totalitat (encara que només sigui un moment), és necessari abstenir-se del sistema legal que ofega el funcionament de la societat, ja que, partint de la base que la legalitat és absolutament relativa, i que no s’adecua a les necessitats reals de la població, sinó a la dels seus controladors, es converteix en un estret marc d’actuació per a la representació dels somnis. Aquestes representacións, però, han de tenir sempre present fins a quin punt interfereixen en la llibertat d’un altre, o si la negació de la seva llibertat és “justificada” (com determinades actuacions contràries a símbols de l’opressió moral, física i expressiva de les persones... com poden ser els Estats, les empreses multinacionals, etc.); i també fomentar el respecte entre tot tipus d’exemplificació dels somnis, per molt o molt poc que ens interessi el somni d’uns altres.
Així, el somni àcrata es converteix en una conducta expressiva amb totes les formes i intensitats, que considera que en una societat com la actual, on la majoria dels ciutadants (referint-nos als habitants del primer món, terme que prerefiria no utilitzar per la seva poca racionalitat), vulguem o no acceptar-ho, vivim en condicions si no bones, molt bones en comparació a la resta del món, ens desmarquem de la majoria de problemes que no interfereixen directament en la nostra vida, i la màxima preocupació del jovent esdevé l’oci. I jo em plantejo, per quin motiu hauríem de difondre un missatge reivindicatiu i polític-social mitjançant conductes que és ben sabut que només arribaràn als qui les busquen? Per quina raó no ens disposem a utilitzar l’activitat més desitjada pel jovent d’aquesta societat embrutida, l’oci (opció perfectament legítima), per impregnar-lo de contingut reivindicatiu i inconformista? D’aquesta manera, potser, tot*s aquell*s que es desmarquen dels moviments socials reivindicatius, i que en reben la informació com si es tractés d’un afer que els resulta extern i que poden entendre’l com a una moda passatgera o una actitud temporal de cert sector de la població, l’interpreten, per exemple, dins el marc festiu d’un esdeveniment musical afí a ell*s, com a un missatge amb el qual potser no hi col·laboraràn en la seva plenitud, però que si més no el respectaràn i sentiran “seu”, pel simple fet que “la festa a la que vam anar la setmana passada i ens ho vam passar tant bé, la muntava un col·lectiu anticapitalista”.
Potser el principi d’aquest somni àcrata consisteix en no dividir la lluita per allò que ens preocupa i creiem necessari i el que desitjem i ens satisfà dia a dia. La idea, doncs, representa la unificació de les passions i la lluita: els somnis, per representar-los com si fossin certs. Perquè fet i fet, el desig i l’odi són tant oposats com sinònims.
No hay comentarios:
Publicar un comentario